NO HI HA PAS !!!

Divendres 1 de juny 2012
23:30 h

Concert - SHOW - música - oníric - destrucció - LEGO ¿¿

ALBERT AMB L'AIGUA AL COLL !!

"L'Albert amb l'aigua al coll" han tornat a la Terra amb ovni. Passat l'ensurt inicial han perdut qualsevol por. Com a anar despullats pels terrenys del folk psicodèlic i experimentar amb aquest seriós divertimento. Una fosca i inèdita tendresa surt de la veu i guitarra d'Albert Girons (La Sentina, Samitier, Ben and the immigrants) ques'afegeix als seus coneguts humor i mala llet. Les percusions de la fotògrafa TanitPlana són primitives i alhora sorprenentment matemàtiques, fruit d'un tinglado de caixes i bombos, i l'exitosa estufa d'on surt el so característic que alguns anomenen dringar de diamants*. Caldria afegir però que els drings dels seus cors i veus són
de robís. I si ademés neda amb ells en Dani Comas i la seva guitarra, les cançons s'allargen i fan el gandul en el gronxador improvitzat del jazz. El quart membre de la banda és en Román Yñán. Si no sabeu quin instrument toca, no ho digueu a ningú, dissimuleu i busqueu les seves fotos per internet, o directament fixeu-vos en els projeccions dels concerts.

El punt lo-fi és un punt a favor. La suaviat contundent el secret. I l'actitud i les ganes el tot. Els directes amb passió a l'Invictro, Faraday, Radar, A Viva Veu, o els Concerts del Cabaret Elèctric, i les gravacions en indrets tant telúrics com el Konvent de Cal Rosal del Berguedà. Quan es proclament deixebles de Nassim Haramein, tant se val si es tracta d'un científic brillant o un xarlatà, perquè no necessiten veritats sinó inspiracions, i perquè la branca que realment veneren és la de Pep Laguarda i el seu rock mediterrani.

Entre els "Avistament" destaquen himnes per perdedors que no han tirat la tovallola com "Natura quasi morta", o "Dona del temps", un retrat de les relacions contemporànies entre homes i dones, i alhora una pregària amorosa concreta.

"L'Albert amb l'aigua al coll" conté una tristesa que sap que es pot convertir en alegria. Hi ha mullena, però ningú s'acaba ofegant. Hi estava predestinat. Ja des de la nit del seu bateig, en el primer concert l'agost del 2010 en unes Festes de Gràcia. Plovia.

*Dimas Rodríguez. Butxaca. Setembre 2011.

SESSIÓ DOBLE (ALCALINES)

Divendres, 18 de maig 2012 - 23:30 h

ELS IRREVERENTS OLVANESOS GRAPAT EN DIRECTE !!

Diumenge, 20 de Maig de 2012 - 19:00 h


Mú­si­ca - Pe­re Ma­llén: Veu i Gui­ta­rra // Ser­gio Ba­rez: Baix //Pau Ba­rez: Ba­te­ria

Ma­llén Trio és un pro­jec­te que neix de la vo­lun­tat de re­tre ho­me­nat­ge al gran gui­ta­rris­ta Sean Cos­te­llo, mort el 2008 als 28 anys.

A la in­ter­pre­ta­ció de les cançons de Cos­te­llo, ri­ques en to­tes les tra­di­cions del blues (des de Chica­go fins al West Coast), amb tocs ele­gants de soul i mol­ta gra­pa, a més de te­mes de ro­ck d'ar­tis­tes com Et­ta Ja­mes, Fred­die King, Otis Rush, Bo Didd­ley, All­man Brot­hers, Di­ck Da­le, John Lee Hoo­ker, De­rek Tru­cks o Ray Char­les.

Pe­re Ma­llén, ha for­mat part de di­ver­ses for­ma­cions com Bo­xets, Funky Tools, Da­vid Cas­tro, els Fitys, la Con­tra­adic­ción, Sel­va, Circ Ca­ra­va­na Ca­ba­ret, De Ca­ra a la Pa­ret i ha par­ti­ci­pat en les for­ma­cions ba­se de les Jam Ses­sions dels lo­cals més em­blemàtics de Te­rras­sa com Cross­roads, Fak­to­ria d'Arts, La Clau.

Ser­gio Ba­rez del Cue­to, ha par­ti­ci­pat com a gui­ta­rris­ta en di­ver­sos pro­jec­tes mu­si­cals en­tre els quals des­ta­ca la ban­da Càmping Jazz, Tonky Blues Band, The Blue Pep­pers i Ma­llén Trio.

Pau Ba­rez del Cue­to en­tra a for­mar part de la lle­gendària Tonky Blues Band com a ba­te­ria ofi­cial fins avui. Acom­pan­yant a di­ver­sos ar­tis­tes com Bo­ney Fields, Ja­mes Cot­ton, Buddy Guy, Char­les Pa­si i Ni­co Way­ne

Aquest con­cert ha es­tat or­ga­nit­zat con­jun­ta­ment per la Font del Balç i l'ACFB.

very it's more

Divendres 11 – 23:30 h

Very Pomelo en directe !!

Els Very Pomelo han aconseguit fer un disc d’aquest alegre desconcert. Figaro, Figaro, el seu àlbum de debut, fa descarrilar el ritme metropolità a cops de cinisme i insolència. Els pomelos esperonen la rumba catalana amb fuetades de rock’n’roll cru i passat de voltes en cançons com Les dones em miren, Bum Bum, o l’enganyosament vitalista Turistes, on repliquen als Beach Boys que l’estiu pot ser emocionant, però per gaudir-lo primer t’has d’empastifar de loció i desprès compartir vagó amb una caterva de gent a la que li fa pudor els peus. Aquest mateix pes dels quefers diaris són els que afonen el matrimoni del Joan i la Rosa, un vodevil histèric.
Very Pomelo han gravat un disc mediterrani desesperadament descregut amb guitarres ortopèdiques, ritmes que van del punk al circ, i uns vents que a voltes s’apropen al jazz i a voltes s’apropen a l’espagueti western, quan els cowboys ja no eren herois, ni falta que els hi feia.